dimecres, 21 de març de 2012

Els ministres de Foment, el tren i les esquerres

Vaig començar a fer política contra un sistema, el franquisme, que deia que no feia política. En la transició tot estava per fer i per tant, com deia el poeta, tot era possible. Vaig conèixer grans persones, sovint persones grans, que tenien a les seves esquenes anys de sacrificis i gent jove que equilibrava la seva ambició amb somnis de justícia. Hi havia també miserables, però em sembla que no es notaven tant.

En aquests darrers trenta anys he vist, sovint estorat, com el diner s’imposava a qualsevol mena d’ideal i no pocs hi sucumbien. El poder esdevenia un instrument d'escalar socialment com a individu, menystenint ideals o convertint-los en “atrezzo” per a guanyar eleccions.

Sempre, però, he trobat gent honesta en l’àmbit de la política i el meu tarannà els ha cercat, fós quin fós el seu color polític, per a construir projectes, malgrat que sovint he hagut de carregar la torna d’una altra mena de gent allunyada de qualsevol interès més enllà d'ell mateix.

L’allunyament de les noves generacions de la política, és avui el gran problema per a la seva renovació. I com el mal exemple es veu més que la honestedat, molts, els millors, la rebutgen.

Font: theboar.org.

Però cal nova gent, que renovi els vells valors de la lluita per la llibertat i la igualtat, que escombri tanta mediocritat interessada i tanta superficialitat tenyida de responsabilitat d’estat o de ciutat.

Cal que es renovi la dreta, però encara més les esquerres. El pas d’aquestes pel poder ha estat devastador perquè, més enllà de la crítica ferotge i interessada dels poders econòmics i mediàtics que han fet tot i més per fer-la caure dels governs, els oportunistes i incapaços, no pocs, han defraudat un cop i un altre les expectatives dipositades en ells.

La vergonya que dilluns sentia per l’engany reiterat que els ministres de Foment (PSOE), el darrer i l'anterior, van cometre amb els representants de la ciutat -espero que cap en fossi còmplice- exemplifica l’oportunisme i hipocresia de determinada manera de governar, embolcallada amb la retòrica d’esquerres, però que amaga un encefalograma social pla.

Estic cansat, però sempre he sentit dir que els cansats fan la feina, sempre he estat pessimista i optimista amb un cert equilibri i al llarg de la vida aquesta lluita dialèctica de contraris m’ha fet avançar. Caldrà en aquesta ciutat i en aquest país molts canvis i sí, pot ser que ara no tot sigui possible, veritablement queda molt per fer!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada