Fins ara
pensava que la violència que havia sacsejat la nostra història era superable
mitjançant l'educació, la seguretat econòmica i el consens amb unes normes de
convivència acceptades per la majoria de la nostra comunitat. Esporàdicament es
podien trobar brots però era l'excepció que confirmava la regla.
La
legislació laboral i la mediació en el conflicte ens estalviava els aspectes
més durs de la lluita de classes. L’educació esdevenia un factor per avançar en
l’escala social i millorar expectatives i resultats. L’esperança de viure
millor permetia als que no vivien tant bé com altres acceptar les regles del joc
polític i social.
És cert
que en aquesta societat d’igualtat davant de la llei alguns eren “més iguals”, és a dir, tenien més oportunitats i s’enriquien infinitament més que els altres.
Mai ens vam poder desempallegar de la corrupció i de l’amiguisme que ha minat
institucions públiques i privades.
Els
abusos, l’enriquiment desorbitat, passava desapercebut mercès a que la part de la renda que es redistribuïa entre
la majoria de la població permetia que miressin cap a un altre cantó. Fins i
tot el sistema impositiu, heretat de la
transició, obsolet en la seva progressivitat, mal aplicat i que generava enormes
borses de frau, no era qüestionat per l’electorat. L'enorme desigualtat entre
regions en quant a la contribució dels ingressos de l’estat i la seva
redistribució no és d’avui.
 |
| Font: Reuters. |
Però,
malgrat l’enriquiment desigual, una amplia classe mitjana feia de ciment per a
vertebrar la cohesió social.
Aquest model
està saltant pels aires i, el que es més preocupant, no com a resultat directe
de la crisi, que també, sinó fonamentalment per la insolidaritat dels més
benestants.
La
perversió del vell sistema ara pren totes les seves potencialitats negatives, quan la minoria més benestant se n'aprofita per a contribuir molt menys del
que li pertocaria en el dur ajust que estem vivint.
Aquest és
el fet més injust de les retallades que estem patint o de la pujada d’impostos
que ens afecten molt a molts i gens a uns quants que tenen molt.
La
violència, ara incipient, es pot generalitzar si la descarada indiferència dels
que més tenen acaba bloquejant una sortida ponderada i equitativa, en que
tothom, repeteixo tothom, en funció de les seves disponibilitats contribueixi
al bé comú.
Qui s’esquinça la roba
parlant de violència, avui minoritària, sense fer res per aturar les causes, té un nom: hipòcrita!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada