Reflexions a la llum d'un 14 d'abril. De les ambigüitats a una negociació seriosa

Dissabte celebràvem l’aniversari de la proclamació de la república catalana, en un moment històric de ruptura amb un sistema polític, la monarquia de la restauració, que feia possible nous camins. Avui la situació és diferent, però el desgast del sistema heretat en la transició política i les interpretacions restrictives de la constitució de 1978 obren la necessitat de nous horitzons. Desgast agreujat per un bipartidisme espanyol sacsejat per la corrupció i per la ineficàcia en la conducció de les sortides a la crisi i depressió econòmica que vivim des del 2008.

El futur és imprevisible però els partidaris de l'Estat propi augmenten, mentre els arguments dels detractors s'afebleixen o cauen en el ridícul. Els símptomes de la ruptura hi són. La davallada econòmica i social es presenta com a inevitable. Sigui com sigui, els catalans faríem ben fet de planificar, preveure escenaris i evitar la improvisació. És cert  que arribat l'hipotètic cas, la independència comportaria una profunda transformació econòmica que difícilment ens portaria a ser el europeus més pobres com equivocadament deia la delegada del govern del PP a Catalunya. La independència de Catalunya comportaria la posada en marxa de nous reguladors. En tot cas, és ben segur que el mapa financer, la xarxa elèctrica i la resta dels serveis bàsics sofririen profundes transformacions. Es podrien produir nacionalitzacions, amb o sense posteriors reprivatitzacions a favor de companyies pròpies o properes.

Ara bé crec que és un error pretendre fer de la raó econòmica l'argument principal per a la independència de Catalunya. No dubto que Catalunya sola se'n sortiria econòmicament, però les raons de la independència han de venir d'un altre cantó: de la voluntat dels ciutadans d'assolir la plenitud de l'autogovern. El debat de la independència és polític i passa per dues qüestions: Com construir una àmplia majoria ciutadana a favor d'un estat propi? Com treballar per anar preparant el terreny, tant a Europa com a Espanya, per al moment de plantejar la negociació seriosament? I això permeteu-me que dubti que ho pugui fer CiU hegemonitzant el poder polític a Catalunya.

No ho va fer la Lliga Regionalista al segle XX i no ho farà CiU al XXI. Els seus interessos econòmics amb Espanya pesen molt més abans i ara que la voluntat política de crear un estat propi.