ADIF i la síndrome d’Estocolm

Font: seap.minhap.gob.es

Ja fa molts anys es va produir un segrest a la capital de Suècia, va durar molts dies i, al sortir, els hostatges parlaven bé dels segrestadors i demanaven clemència per aquells que els havien fet patir.

En les obres del soterrament del tren per Girona he observat que els responsables municipals d’aquest afer no han tardat massa en caure en aquesta síndrome i esdevenien advocats no de l’Ajuntament sinó d'aquells que havien de vigilar, ADIF.

El paradigma fou Isabel Salamaña que, per confiança de l’Alcaldessa, va monopolitzar les relacions amb ADIF el darrer mandat. En les Juntes de Govern, quan trèiem el tema, sobretot l’Enric Pardo que, com a responsable de Medi Ambient i Sostenibilitat al govern, situava els conflictes de la seva àrea amb ADIF, rebia sempre de l’esmentada regidora respostes extremadament hostils si qüestionava el que feia l’empresa i l’operadora estatal.

Aquest darrer any el nou govern va situar com a responsable d’aquest tema a Jordi Fàbrega. Un fet positiu, la responsabilitat era explícita i formava part del cartipàs. Ara bé, no li costà gaire caure en el mateix parany i ADIf continuà amb la paella pel mànec fent i desfent. El canvi darrer confirma que les coses no anaven bé i que rectificar és de savis. Ara caldrà veure què fa el nou responsable, espero que aprengui dels errors dels anteriors.

No es fàcil tractar amb aquesta gent, ens veuen provincians i estant imbuïts de l’aureola de que el poder no es troba a la ciutat sinó que emana del seu cap, de Madrid. Recordo el començament de les obres que, el responsable, en el primer contacte que hi vaig tenir com Alcalde accidental aquell estiu, fou molt correcte i semblava extremadament col·laborador. Anem bé, vaig pensar.

Dos any més tard exercint la mateixa responsabilitat provisional el mes d’agost, el vaig cridar al despatx de l’Alcaldia per un problema de sorolls nocturns, em va parlar prepotent i malcarat. Li vaig contestar si era el seu germà bessó, el rondinaire, perquè el que havia conegut dos anys abans no era un mal educat. Bé, s’havia acostumat a que l’Ajuntament estava al seu servei i no, com ha de ser, posar-se ell al servei de la primera autoritat de la ciutat, com a representat de la ciutadania.