L’estudi de la història ha d’ajudar a crear una consciència de la història

Les meves entrades al bloc acostumen a ser breus. Avui faré una excepció, no perquè us vulgui escriure amb més paraules,  sinó per a donar espai  a les d'un mestre. Crec que val la pena que les fem córrer per a tots aquells que ens agrada la història.

Us faig la transcripció de la classe magistral que el professor Josep Fontana  va donar en el Memorial Salellas el passat dimecres dia 6, com a mostra del que llegireu, una frase que em colpeix i m’inspira: “L’estudi de la història ha d’ajudar a crear una consciència de la història”.

Font: llibertat.cat

Josep Fontana

Historiador

Des de fa més de dos segles hem estat educats en una concepció de la societat que es basava en la creença que el progrés era el motor de la història. No m’estic referint a cap mena d’interpretació esquerrana, menys encara marxista, sinó a una cosa tan respectable i acceptada com el que els anglosaxons anomenen la “interpretació whig de la història”, segons la qual “es representa el passat com una progressió inevitable cap a cada vegada més llibertat i il·lustració”. O sigui com un progrés continuat cap a una societat millor.

És possible que aquesta visió semblés una representació satisfactòria del que passava al món a mitjans del segle XX, després de la victòria sobre el feixisme ala Segonaguerra mundial, en un temps de grans promeses pel futur i de plena implantació de l’estat del benestar. De fet aquesta concepció del progrés s’havia convertit en la base dels programes polítics dominants i de les previsions generals de futur. Els historiadors parlàvem d’un ascens sense interrupcions des de la revolució neolítica que havia vist néixer l’agricultura fins a la revolució industrial, que havia multiplicat la capacitat de producció de béns. En el terreny de la societat, la conquesta de les llibertats individuals perla Revoluciófrancesa venia seguida per la dels drets socials. Tot això havia comportat que visquéssim en un món més lliure, en què havia anat millorant el nivell de vida dels ciutadans. Semblava lògic pensar que el futur seguiria aquestes mateixes pautes de progrés i llibertat.

En alguna mesura aquestes coses eren veritat, però no eren, com potser pensàvem, el fruit d’una regla interna de l’evolució humana, sinó el resultat de moltes lluites col·lectives. La industrialització, per exemple, s’integrava en aquesta visió com un pas endavant en el camí del progrés. Però en els seu primer segle, fins a mitjans del segle XIX, la industrialització va comportar sobre tot misèria i explotació per als treballadors. Coneixem bé la situació de la major part de l’Europa avançada als anys quarantes del segle XIX, quan els teixidors morien de gana a Manchester o a Silèsia. Avui tenim, a més, una evidència que està pel damunt de tota sospita, que és la que ens han proporcionat els estudis d’història antropomètrica, que ens mostren que a la major part d’Europa l’estatura de les poblacions va minvar a la primera meitat del segle XIX, com a reflex d’un empitjorament de la qualitat de vida de la major part dels seus habitants.

Aquesta situació no va canviar pas perquè els governs o les classes benestants s’il·lustressin i decidissin fer una política més generosa en el terreny del repartiment dels guanys. Ho podeu veure en el que opinava el 1883 un intel·lectual nord-americà, William Graham Sumner, que va ser el primer professor de Sociologia ala Universitatde Yale: “Que quedi clar que no podem sortir d’aquesta alternativa: llibertat, desigualtat i supervivència dels millors; no llibertat, igualtat i supervivència dels pitjors. El primer porta la societat endavant i afavoreix tots els seus millors membres; el segon porta la societat cap avall i afavoreix els seus pitjors membres”.

Si les coses van canviar va ser com a conseqüència de cent anys de lluites socials organitzades pels treballadors: de vagues, protestes i revoltes, que van obligar a pactes i concessions per tal de no veure subvertir l’ordre social com a conseqüència d’intents revolucionaris com el dela Comunade París.

El 1917 es va produir un esdeveniment, el triomf de la revolució bolxevic a Rússia, que va portar els terrors al màxim. Això s’esdevenia, a més, en una societat europea sacsejada per la guerra més terrible que fins aleshores havia conegut la humanitat. Salvatore Quasimodo ha dit que després d’una guerra res no sembla igual que abans. Els homes que s’han enfrontat amb la mort tornen de les trinxeres amb una ment canviada, que no accepta les velles valors, i cal parlar-los en un llenguatge nou. Un observador prou agut com era Keynes deia, a poc d’acabar-se la guerra, que el creixement capitalista s’havia basat fins aleshores en un doble engany. “Per una banda les classes treballadores acceptaven per ignorància o impotència, o se les obligava a acceptar, persuadides o enganyades pel costum (…), una situació en què no podien anomenar seva més que una petita part del pastís que ells, la naturalesa i els capitalistes contribuïen a produir. I, en canvi, els era permès a les classes capitalistes endur-se’n la major part del pastís, i a més, eren lliures en principi per consumir-lo, amb la tàcita condició que en la pràctica en consumissin molt poc. El deure d’”estalviar” constituïa les nou dècimes parts de la virtut, i l’augment del pastís va ser objecte d’una autèntica religió”. Però, afegia Keynes, la guerra ha posat al descobert aquesta mentida. “Les classes treballadores potser que no vulguin seguir més temps en aquesta àmplia renunciació, i les classes capitalistes, perduda la confiança en el futur, poden tenir la pretensió d’aprofitar-se més plenament de les seves facultats de consumir, mentre durin, i accelerarien d’aquesta manera l’hora de la confiscació”.

Tota la història de la resta del segle XX, fins cap a 1970, va estar condicionada per la gran por del comunisme, agreujada en produir-se la crisi econòmica dels anys trenta, amb les seves conseqüències d’atur i de fam. Una crisi que era, com havia previst Keynes, el fruit de l’afany immoderat de guany de “les classes capitalistes”. Va ser la gran por de la revolució la que va inspirar solucions com les del feixisme italià i el nazisme alemany, que eren essencialment fórmules per evitar el triomf del comunisme, en nom d’una suposada revolució popular, o la que va dur, per altra banda, a la introducció de mesures reformistes, com les que es van aplicar als Estats Units amb el “New deal”.

Nouriel Roubini, un economista del que haureu sentit parlar, perquè darrerament ha estat molt crític amb la forma en què el govern del PP gestiona l’economia espanyola, ha explicat així el procés de pactes i negociacions del que us estic parlant:

“Fins i tot abans de la gran depressió, les classes burgeses il·lustrades d’Europa reconeixien que, per tal d’evitar revolucions, calia protegir els drets del treballadors, millorar els salaris i les condicions de treball i crear un estat del benestar per redistribuir la riquesa i finançar bens socials –educació, sanitat i una xarxa social de protecció.(…) L’ascens de l’estat del benestar va ser, per tant, una resposta (…) al temor a les revolucions populars, al socialisme i al comunisme (…). Tres dècades de relativa estabilitat econòmica i social van seguir, dels darrers anys 40s als mitjans del 70s: un període en què la desigualtat va caure considerablement i els ingressos mitjos van créixer ràpidament”.

La fi de la segona guerra mundial, el 1945, va portar a una època de grans promeses de futur. Els vencedors havien anunciat en plena guerra, enla Cartade l’Atlàntic de 1941, que construirien un món en què estaria garantit “el dret que tenen tots els pobles a triar la forma de govern sota la qual volen viure”, a la vegada que una pau que havia de proporcionar “a tots els homes de tots els països una existència lliure, sense por ni pobresa”.

I la veritat és que, al menys en el pla de les relacions entre el capital i el treball, les coses no van començar malament, potser perquè persistia la gran por del comunisme, a la qual es va voler fer front amb el doble argument de convèncer-nos que estàvem en un món on les coses anirien evolucionant cada vegada més favorablement en el sentit de la llibertat i de la igualtat, i de mantenir la cohesió social amb un dels enganys més grans que mai s’hagin inventat: el de fer-nos creure què hi havia un enemic d’aquesta bona societat que era el comunisme soviètic, i que, per resistir la seva voluntat de conquerir el món, calia, no solament armar-se, sinó també mantenir una estricta disciplina social. Es a dir: equipar-se amb bombes atòmiques i míssils per poder resistir a l’enemic exterior, i vigilar i reprimir els possibles aliats interiors que pogués tenir el comunisme soviètic, la qual cosa va servir per criminalitzar els sectors més avençats dels sindicats i de l’esquerra. No ha estat fins fa pocs anys que bona part dels que van ser víctimes d’aquest immens engany que va ser la guerra freda han començat a descobrir que els havien estafat. Una estafa que, un cop liquidadala Unió Soviètica, ha seguit altres anys més amb un altre ensarronada, la de “la guerra contra el terror”, inventada per perllongar els efectes de control social, com es va poder veure ambla Patriot Actde Bush, que va permetre fer grans retalls a les llibertats dels ciutadans.

Però les velles mentides han arribat a tenir tanta influència, que encara serveixen avui per a usos diversos; fa pocs dies, quan uns treballadors de Nova York van reclamar un modest augment del salari mínim, van rebre la resposta del mil-milionari alcalde de la ciutat, Michael Bloomberg, de què fer-los cas era obrir una porta al comunisme. Bloomberg sabia molt bé per què servia la guerra freda, i usava l’argument per pura rutina; però, a quin comunisme s’estava referint a Nova York i en 2012?.

Tornant endarrere cal reconèixer que el període de1945 a1975 va ser en el conjunt dels països desenvolupats una etapa de pau social, en què un repartiment més equitatiu dels guanys va permetre millorar la sort de la majoria. Els salaris creixien al mateix ritme que augmentava la productivitat i amb ells creixia la demanda de béns de consum per part dels treballadors, cosa que comportava un estímul a l’augment de la producció. És una realitat que s’ha definit com “una democràcia de classe mitja” que implicava “un contracte social no escrit entre el treball, els negocis i el govern, entre les elits i les masses”.

Aquesta etapa feliç es va acabar en els anys setanta del segle passat, després de la crisi del petroli, que va servir d’excusa per iniciar el canvi. La primera conseqüència de la crisi econòmica havia estat que la producció industrial del món minvés en un deu per cent i que milions de treballadors quedessin en l’atur, tant a Europa occidental com als Estats Units. Aquests van ser anys de commoció social, amb els sindicats mobilitzats a Europa en defensa dels interessos dels treballadors, cosa que els va permetre de retardar unes dècades els canvis que s’estaven produint als Estats Units i a Gran Bretanya, on els empresaris, sota l’empara de Ronald Reagan i de la senyora Thatcher, van decidir que aquest era el moment d’iniciar una política de lluita contra els sindicats, de desballestament de l’estat de benestar i de limitació del paper dels governs en el control de l’economia.

I és que cap a 1975 semblava clar que el triomf dela Unió Sovièticaa la guerra freda era impossible i que no calia témer que el comunisme pogués impulsar cap revolució als països desenvolupats. Els empresaris, i els polítics que representaven els seus interessos, podien dormir tranquils. No hi havia cap necessitat de seguir pactant: havia arribat l’hora de restaurar la plena autoritat del patró.

Així va començar el que Paul Krugman anomena “la gran divergència”, el procés pel qual es va començar a produir un enriquiment considerable dels més rics i l’empobriment de la major part dels altres; un procés que segueix en plena vigència a l’actualitat. El resultat a llarg termini es pot sintetitzar en aquestes dades referides als Estats Units: entre 1973 i 2011 la productivitat va créixer en un 80’4 per cent; però el salari mig per hora treballada només ho va fer en un 10’7 per cent. És evident que ja no hi ha repartiment equitatiu dels augments de riquesa entre empresaris i treballadors: que s’ha acabat el pacte que havia estat la base de l’harmonia social dels anys de postguerra.

Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia, ho deia fa pocs dies en una entrevista: “Un treballador a temps complet està pitjor avui als Estats Units que fa 44 anys. És sorprenent –mig segle d’estancament. El sistema econòmic no funciona. No importa si unes poques persones al cim es beneficien escandalosament- quan la majoria dels ciutadans no milloren, el sistema econòmic no va bé”.

Si voleu un testimoni de les causes que han produït aquest repartiment desigual de la riquesa en favor dels de dalt ho podeu veure en la carta que Michael Cembalest, cap d’inversions de JPMorgan Chase, va escriure el juliol de 2011 als clients del banc, on deia: “els marges de benefici han aconseguit nivells que no s’havien vist des de fa dècades”(…) “les reduccions de salaris i prestacions expliquen la major part d’aquesta millora”. “La compensació pel treball està als Estats Units en l’actualitat al mínim en cinquanta anys en relació tant amb les xifres de venda de les empreses com del PIB dels Estats Units”.

Aquesta “gran divergència” no va néixer de causes econòmiques, de la dinàmica dels mercats, sinó d’unes causes polítiques, de “la manipulació de les lleis i les regles per obra dels que podien pagar “negociadors”, legisladors i advocats per realitzar els seus encàrrecs”. Les explicacions, per tant, s’han de cercar en el terreny del poder, començant per la privatització de la política, que ha posat les institucions de govern en mans dels interessos empresarials. Ho mostra clarament l’exemple dels Estats Units, on s’ha pogut dir que: “Els caps d’estat i els funcionaris elegits per al congrés són avui en gran mesura irrellevants. Són els  negociadors els que escriuen els projectes de llei i aconsegueixen que s’aprovin. Ells són els que asseguren als polítics el diner per sortir elegits i els donen treball quan deixen la política. Els que tenen el poder avui són els membres de la reduïda elit que administra les grans empreses”.

Aquesta degradació d’una política que es compra i es ven permet als empresaris bloquejar lleis que els obligarien a augmentar els seus costos, com l’augment del salari mínim que es nega a acceptar Bloomberg, però també les que es refereixen al control de la pol·lució o les que s’adrecen a la prevenció del canvi climàtic. A banda d’això, els polítics s’encarreguen de rebaixar sistemàticament els impostos a les grans fortunes i, el que és pitjor, accepten que utilitzin argúcies legals per no pagar-los.

Tot això, no us equivoqueu, pot ser de vegades més subtil del que sembla a primera vista. Tornem a la reivindicació d’una pujada del salari mínim a Nova York. Que la refusés un conservador -un Republicà, en termes dels partits nord-americans- com Bloomberg, sembla lògic. Però què va fer el governador de Nova York, Andrew Cuomo, que és membre del partit Demòcrata? Doncs oblidar-se d’aquesta qüestió i dedicar els seus esforços, comptant amb suport econòmic empresarial, a una campanya en favor del matrimoni homosexual, que era una qüestió que, a diferència de la del salari mínim, no els costaria res als empresaris que paguen la política.

Van ser els polítics directament lligats als interessos financers els que van aconseguir durant la presidència de Clinton que es deroguessin les lleis que posaven fre a l’especulació i els que van dur l’economia nord-americana a la crisi. La crisi no va ser un accident, sinó el lògic i natural producte d’una política dedicada a afavorir exclusivament els interessos dels més rics i de les grans empreses, incloent-hi la permissivitat davant l’especulació financera, portada fins a extrems delictius. Però les conseqüències immediates les van patir només el de baix: els bancs van ser recapitalitzats, mentre moltes famílies perdien les seves cases en no poder seguir pagant les hipoteques, i l’atur augmentava sense control. Segons l’oficina del cens en 2011 hi havia 47 milions de nord-americans (un de cada sis) que vivien per sota del límit de la pobresa, i 19 milions, un terç d’aquests, eren nens en una situació d’“extrema pobresa”.

La crisi va durar molt poc per a les grans empreses financeres i no gaire per a les industrials. Des de l’estiu de 2009 es va començar a dir als Estats Units que la crisi s’havia superat, al menys en el sector financer, i devia ser veritat, perquè els beneficis repartits als seus dirigents van tornar a les grans xifres del passat: la mitja dels 100 dirigents més ben pagats és de 14’4 milions a l’any, sense comptar el que guanyen els gestors de fons d’inversió, una activitat més arriscada, que poden arribar als mil milions.

Per al conjunt de la producció la recuperació de l’economia nord-americana es donava per assegurada al darrer trimestre de 2011. Una gran notícia, diria Robert Reich, però amb un aspecte inquietant, perquè “encara que el país produeix avui més béns i serveis que abans de la crisi (…), s’estan fent amb sis milions de treballadors menys”. Què es pot fer amb aquests sis milions que resten al marge del procés productiu?

El problema de l’atur no és solament dels Estats Units. Ho sabem prou en aquest país nostre on el dels joves passa ja del 50%. Però és que la pròpia Organització Internacional del Treball ho confirma a escala mundial en un comunicat de 29 d’abril on diu: “Malgrat els signes de què el creixement econòmic ha recomençat en algunes regions, la situació global de l’ocupació no mostra signes de recuperació en el futur proper”. A més, els llocs de treball que s’estan creant –als Estats Units com a Espanya- són en la immensa majoria de baixa qualificació, de durada insegura i de sous molt baixos, en especial pel que fa referència als que s’ofereixen als joves.

El que es fàcil de veure és que la crisi no ha fet més que afavorir el procés a llarg termini que condueix a l’augment de la desigualtat –és a dir, a l’empobriment de la majoria i a l’enriquiment  de l’“u per cent”. Un procés que no solament segueix, sinó que s’ha accentuat com a conseqüència de la crisi. Pel març passat l’equip dirigit per Emmanuel Saez, professor dela Universitatde Califòrnia, publicava les seves estimacions del repartiment de la riquesa creada, que mostraven que, si en el conjunt del període de1993 a2010 la part del creixement total “capturada” per l’u per cent dels més rics havia estat del 52 per cent, en els anys de “recuperació de 2009 i2010”aquesta part va augmentar fins al 93 per cent. Saez acabava el seu informe amb aquestes paraules: “Hem de decidir com a societat si aquest augment de la desigualtat dels ingressos és eficient i acceptable o, en cas contrari, quina combinació de reformes institucionals i fiscals hem de desenrotllar per tal de frenar-la”.

Com es manté l’ordre social en un context d’abús com aquest? La base està en el desenvolupament d’un aparat repressiu de nova mena, que no adopta la violència externa i pública dels temps del feixisme; però que és molt més eficaç, basat com està en l’espionatge i la prevenció. La vigilància sobre els ciutadans s’ha convertit en una seriosa amenaça per a les llibertats públiques. En l’actualitat, segons William Binney, que ha estat funcionari dela NSA(National Security Agency) durant trenta anys, aquesta institució té emmagatzemats 20 milions de “transaccions” (emails, trucades telefòniques, etc.) de ciutadans nord-americans, i una nova llei ja aprovada,la CISPA, converteix les xarxes socials en “espies del govern”. Aquesta capacitat de vigilància augmentarà considerablement quan es posi en marxa el Utah Data Center, que es calcula que entrarà en funcionament pel setembre de 2013, on “s’emmagatzemaran tota mena de comunicacions, incloent els continguts complets del correu electrònic privat, de les trucades telefòniques i de les recerques a Google, i es registraran dades personals, com itineraris de viatge o compres de llibres…”.

En un número recent de The Economist se’ns parla de tota una sèrie de programes de “computació social”, dedicats a l’“anàlisi dels sentiments”, que es desenvolupen en diverses universitats, amb participació i finançament milionari del govern. En la base de tots ells està un estudi sistemàtic de les informacions disponibles, amb una especial incidència a l’anàlisi del que circula per les xarxes socials, per tal d’identificar els possibles punts en què es pot produir una protesta, i facilitar la forma de prevenir-la o de donar-li resposta ràpidament.

Afegim-hi l’ús d’avions no tripulats, “drones”, que comencen a ser utilitzats per diversos departaments de policia i que permetran mantenir un control pràcticament total dels ciutadans. El més angoixós és, a més, que, com és sabut, els drones no solament s’utilitzen a Afganistan, Pakistan o Iemen per obtenir informació, sinó per eliminar individus sospitosos de ser “enemics”. Que pot passar un dia a les nostres ciutats, quan no es tracti només de desallotjar els joves de les places sinó d’enfrontar-se a moviments més violents? I això que us dic no és pas una fantasia; sabem ja d’un departament de policia de Texas que ha manifestat la seva intenció d’armar un drone amb gasos lacrimògens i pilotes de goma.

 M’he ocupat d’aquestes coses dels Estats Units perquè marquen una línia d’evolució que, ens agradi o no, s’està repetint a casa nostra. Els problemes de l’atur ens són comuns, com ho és la diferència creixent entre els guanys dels més rics i els ingressos dels ciutadans comuns. Com sabeu, les pensions que rebem són prou curtes, i tot apunta a què encara minvaran; però pareu-vos a mirar les prejubilacions multimilionàries que reben els dirigents de la banca, com els del senyor Goirigolzarri, que ha estat triat per a presidir Bankia, i que, a més del sou d’aquest càrrec, seguirà cobrant uns 3 milions d’euros a l’any que li corresponen pel pla de pensions que li va fer el BBVA quan es va prejubilar a 55 anys.

 Tornem, però, a la història de l’inici de la gran divergència. A Europa la persistència de la “xarxa social de protecció” creada pel moviment obrer va retardar inicialment, excepte a Gran Bretanya, una evolució semblant; però els efectes de la crisi de 2008 van facilitar que el procés s’accelerés aquí, on les coses eren en principi molt diferents. Per començar, la càrrega del deute públic era limitada i no podia per ella mateixa provocar cap mena de crisi. Malgrat això, el procés iniciat a partir de la crisi nord-americana va anar entre nosaltres més de pressa i més enllà que als Estats Units, tant en el que fa referència a l’eficàcia amb què la banca va aconseguir el control de la política econòmica, com en els danys infligits a la ciutadania.

La seqüència va començar de manera molt semblant: especulació, crisi, rescat de la banca, empobriment dels treballadors i de les capes mitges. I amb una faula destinada a convèncer-nos que la culpa era del que havíem “malgastat” en escoles i hospitals, de manera que ens corresponia ara pagar per aquests excessos del passat.

No era veritat. Sí que ho era que hi havia hagut un mal ús de la despesa pública, que va resultar escassament productiva; però no ho és que el deute públic hagi estat, com encara ens volen fer creure avui, la causa de la crisi dels països del sud d’Europa. Una anàlisi de les xifres de les últimes dècades mostra que els dèficits i els deutes d’aquests governs estaven en2008, al’inici de la crisi, en un mínim històric. El problema el va causar l’augment incontrolat del deute privat, i l’actuació dels  governs que el van assumir en arribar la crisi, com havien fet els Estats Units, però de manera molt més àmplia i incontrolada, com ho segueixen fent avui (Bankia n’és un exemple). Krugman mostra que la relació entre l’endeutament públic i el PIB d’aquests països havia anat millorant fins a 2007 i que no podia ser per ell mateix causa del conflicte: “El que tenim en aquests moments, conclou, és el resultat de la crisi, no d’un excés de despesa pública anterior”. De manera semblant s’expressa Joseph Stiglitz, que ens diu que Espanya i Irlanda tenien superàvits al pressupost i una baixa relació del deute al Producte interior brut. I us voldria recordar que l’un i l’altre, Krugman i Stiglitz, són Premis Nobel d’Economia.

El deute públic espanyol era baix, en efecte, però el deute privat és, en canvi, un dels més grans del món, a proporció de les dimensions de la nostra economia. Un deute privat que procedeix sobre tot dels negocis de construcció: de la bombolla que amb la tolerància i la complicitat dels governs, del PSOE o del PP, i dels dirigents de bancs i caixes d’estalvi va permetre que es concedissin crèdits de manera incontrolada, arriscant els recursos dels que els havien confiat els seus estalvis.

Referint-se a la política d’austeritat que s’aplica a l’eurozona, Stiglitz deia fa poc en una conferència a Viena: “Penso que Europa s’encamina al suïcidi”. Un suïcidi al que ens porta el govern de Madrid, amb la plena col·laboració del de Barcelona, decidit a salvar els bancs i sacrificar els éssers humans, malgrat que la major part dels economistes de prestigi, als quals va acabar sumant-se l’opinió del Fons Monetari Internacional, hagin criticat una política que es limita a la retallada de la despesa pública i deixa de banda els estímuls per al creixement de la producció.

La teoria legitimadora de l’austeritat sosté que els efectes negatius de les retallades salvatges vindran compensats per un canvi en la “confiança” que durà a un nou creixement de la despesa dels consumidors i de la inversió als negocis, com a conseqüència del qual es reactivarà l’economia. Però el que ha passat és el que totes les lliçons de la història econòmica sostenien que havia de passar: la “confiança” no s’ha presentat i, lluny de créixer, la despesa del sector privat ha seguit caient (per exemple, les vendes al detall han caigut a Espanya a la vora d’un 25 % entre 2007 i 2012). “La bona notícia, explicava Krugman a finals d’abril, és que moltes persones influents estan admetent que això de la “confiança” era un conte de fades. La mala notícia, que, malgrat aquesta admissió, sembla haver-hi poques probabilitats d’un canvi de ruta a curt termini”.

En termes generals resulta innegable que l’austeritat ha agreujat la situació econòmica a tots els països en què s’ha posat en pràctica. Grècia, Espanya i Irlanda, que van adoptar una severa política de retallades, han vist com augmentava l’atur, perquè els retalls afectaven sobre tot als productors. “I en cada cas la reducció del dèficit del pressupost ha resultat menor del que s’esperava, perquè els ingressos per impostos han caigut, com a conseqüència del col·lapse de la producció i de l’ocupació”. Si es deixa que una economia es mantingui deprimida hi ha moltes raons per esperar que la situació porti “a un cercle viciós de disminució del potencial, que condueixi a més austeritat i així successivament”. Amb la conseqüència d’empitjorar encara l’endeutament dels governs. Com ha dit Landon Thomas, referint-se a Espanya, “com més promet el govern retallar el pressupost, tant més s’apressen els inversors estrangers a desfer-se dels seus títols espanyols de deute”.

Un dels errors més evidents d’aquesta política, en la seva versió espanyola, ha estat el de retallar en les despeses en l’ensenyament. Com deia el New York Times en un editorial amb el títol d’“Una sobredosi de patiment”: “Escatimar en el que necessita la força de treball del demà per pagar la bombolla immobiliària d’ahir no té sentit en termes econòmics”. Com ha dit Stiglitz fa pocs dies: “L’actiu més valuós de la societat, el seu capital humà, està essent malgastat i fins i tot destruït. Els joves, privats a llarg termini d’un treball decent (…), acaben alienats (…). La joventut és l’època en què es formen les habilitats; d’aquesta manera, en canvi, s’atrofien (…). El patiment que sofreix Europa, en especial els seus pobres i els seus joves, és innecessari”.

 L’estèril “sobredosi de sofriment” imposada a la ciutadania europea ha donat lloc a moviments de protesta, en especial per part dels joves, que en sofreixen les pitjors conseqüències amb la falta de treball. Per ara els governs europeus estan responent a la situació de la mateixa manera que el nord-americà: amb un enduriment semblant de les lleis encaminades a reprimir qualsevol forma de protesta i amb la creació de nous mètodes d’investigació policial, des dels reconeixements facials a les webs de denúncies. La resta ja vindrà.

Austeritat i repressió són dues qüestions clarament relacionades, a Europa com als Estats Units, ja que formen un dels elements definidors del nou sistema. Convé que quedi clar: no es tracta de mesures temporals destinades a fer front a la crisi, que desapareixeran quan es torni a la normalitat en el terreny de l’economia. La criminalització de la protesta va encaminada sobre tot a imposar unes mesures restrictives que contenen elements de canvi permanent en les regles del joc social, destinats a persistir: reforma laboral, limitació del dret de vaga, atacs als sindicats, privatització progressiva de la sanitat pública, desballestament de l’educació pública…

Pel desembre de 2011 Robert Fisk comparava les revoltes àrabs amb les protestes dels joves europeus i nord-americans en un article que es titulava “Els banquers són els dictadors d’occident”, on deia que els partits polítics “d’occident” donen el poder que han rebut dels votants “als bancs, els traficants de derivats i les agències d’avaluació, sostinguts per la deshonesta panda d’experts de les grans universitats nord-americanes, (…) que mantenen la ficció de què aquesta és una crisi de la globalització, en comptes d’una trampa financera imposada als votants”. Les eleccions als nostres països, afegia, “han acabat essent tan falses com les que els àrabs es veien obligats a repetir, dècada darrere dècada, per tal d’ungir els propietaris de la seva pròpia riquesa nacional”.

Hi ha, a més, un aspecte preocupant en les perspectives que se’ns presenten. Fins ara hem estat parlant només de la destrucció de l’estat de benestar. Però sembla que ens estem adreçant a una nova etapa en què el que es privatitzarà no serà solament la política, sinó l’estat mateix.

Analitzant el procés de les privatitzacions del serveis públics a Anglaterra, James Meek diu que el seu caràcter gradual oculta una metaprivatització: la dels ciutadans. El que es ven no són els serveis, sinó els ciutadans que estan obligats a pagar per tota una sèrie de serveis que el govern ha deixat que es degradin per justificar-ne la privatització.

En el cas dels Estats Units, que es bo d’observar per advertir les línies de futur que ens amenacen, tenim una sanitat convertida en negoci en què un de cada sis ciutadans no té cap mena d’assegurança i un 19% dels que en sol·liciten una –pagant, com està clar- no la pot obtenir, perquè les companyies es neguen a assumir els possibles costos dels que estan sotmesos a medicació o fins i tot dels que tenen sobrepès.

En el terreny de l’educació, on hi ha una campanya general per la destrucció de les escoles públiques i la seva substitució per concertades, el que primer només era un intent de control de l’ensenyament s’està convertint en una pròspera línia de negoci. Més complex és encara el que passa amb les universitats, on l’elevació de les matrícules obliga els estudiants a demanar crèdits que es suposa que podran tornar quan tinguin un treball. Es calcula que hi ha 37 milions de nord-americans que arrosseguen deutes d’aquesta mena, per un import total que suma un bilió de dòlars. Un terç dels que han demanat crèdit no poden pagar els interessos i queden agafats en una trampa que els obliga a acceptar treballs mal pagats per fer front a la situació.

La més sinistra de les privatitzacions, però, és la de les presons, administrades per grans companyies, que estan creant una massa de treballadors esclaus que es lloguen a entitats com Chevron, Bank of America o IBM, per treballar dins o fora de les presons.

No és ja solament l’estat del benestar el que està amenaçat, sinó l’estat democràtic mateix i la societat civil en què aquest es sosté. Tot apunta a un futur de retorn cap a la privatització total, com en els temps feudals, on potser no pagarem impostos, sinó serveis de treball forçat a les empreses propietàries de tots els recursos i tots els serveis de què dependran les nostres vides.

 El que pretenc amb aquest plantejament és situar el que està passant en una perspectiva a llarg termini. El que estem vivint és una nova etapa, iniciada fa uns trenta-cinc anys, en una llarga història de pugna social. Les dificultats que estem passant no procedeixen de l’evolució fatal dels mercats, sinó que formen part d’una acció deliberada per canviar la línia d’evolució que ens havia dut, amb l’estat de benestar, a l’establiment d’una societat relativament equilibrada. El que estem perdent en l’actualitat no són concessions generoses que se’ns havien fet, sinó els guanys acumulats de dos cents anys de lluites socials que ens van permetre establir un sistema de negociació de les condicions i de la remuneració del treball per l’intermedi dels sindicats, i guanyar per a tots l’educació pública, la sanitat pública i el sistema de pensions. Tot això ens ho estan arrabassant i, si ens ho deixem perdre, potser tornarem a necessitar altres dos cents anys per recuperar-ho.

Com podem escapar d’aquest destí? Hi ha avui a mig món moviments de protesta, protagonitzats sobre tot pels joves, que són els majors damnificats d’aquesta evolució: hi ha hagut l’onada de la primavera àrab als carrers de Tunis o d’Egipte, hi ha encara avui ocupants a les places de les ciutats nord-americanes, indignats a les de Madrid o Barcelona, estudiants en lluita a Xile, a Québec o a Mèxic. És un fenomen prou interessant, entre d’altres raons perquè ha permès de tornar a plantejar la discussió sobre la necessitat de reformar profundament el sistema econòmic i social en què vivim. En alguns casos aquests moviments han guanyat una nova força en establir solidaritats amb altres sectors afectats, com els ecologistes o els treballadors. Però, ara per ara, esbandir els ocupants d’una plaça resulta fàcil i el sistema ha demostrat la seva eficàcia en el camí de la repressió.

Hi ha també propostes de canviar les coses des de baix, amb procediments pacífics. Als Estats Units s’està difonent una anomenada nova economia que proposa estendre la producció i la banca cooperatives i que invoca l’exemple de Mondragón. Però Mondragón fa mig segle que funciona, i no està clar que hagi servit per canviar globalment les coses a l’estat espanyol. En la mesura en què el poder que avui exerceix l’estat empresarial es basa en el control de la política, està clar que serà molt difícil canviar les coses, si no se li arrabassa aquest poder.

Potser heu llegit –i, si no, us recomano que ho feu- la carta que José Luis Sampedro ha adreçat a Rajoy, on comença posant en dubte la legitimat de la seva ascendència per via femenina. En aquest document Sampedro parla d’un dia en què: “la sociedad se rebela, salimos a la calle, tomamos los poderes públicos, proclamamos una Asamblea Constituyente, convocamos un referéndum sobre la forma de Estado, disolvemos los partidos actuales y los obligamos a refundarse en partidos que atiendan a las ideologías políticas y no a las económicas, establecemos un sistema de elecciones realmente democráticas, nos salimos de la moneda alemana (llamada también euro) y establecemos pactos bilaterales con los países importantes, invertimos en educación e investigación…”.

M’hi apunto. Però, com s’aconsegueix? El farmacèutic jubilat que es va suïcidar a Atenes, Dimitris Christoulas, parlava de kalashnikovs i expressava la seva esperança en “els joves sense futur que prendran un dia les armes i penjaran els traïdors nacionals ala Plaça Syntagma, igual que els italians van penjar Mussolini“. Entenc la seva desesperació, però dubto que hi hagi avui les condicions per assaltar el poder amb el kalashnikov a la mà per tal de fer tots els canvis que vol Sampedro.

Chris Hedges, que denuncia que el que volen els nostres governants empresarials és establir “un món de senyors i de serfs, un món en què la repressió serà la nostra dieta quotidiana, un món de fam i de revoltes, un món de controls brutals, en que el nostre esperit ha se ser esclafat”, té, però, fe en aquesta revolució universal inspirada pel repudi del vell ordre establert i ens diu: “La lluita serà llarga i hi haurà moments en què sembli que no ens porta enlloc. La victòria no està assegurada. Però és l’única esperança que ens queda”.

Jo penso que no es pot sostenir indefinidament un sistema que ens està arrabassant els drets socials en què consisteix l’herència que hem rebut de les generacions passades i que, per altra banda, no té res a oferir a les noves generacions, abocades a l’atur i a la sobreexplotació. A la meva generació només li correspon ja la tasca d’ajudar a explicar la naturalesa del problema i denunciar les mentides amb què s’intenta convèncer-nos de què no hi ha cap alternativa, per tal d’induir-nos a la resignació. Quan érem més joves vam intentar canviar les coses, però és evident que no ens en vam sortir. No en vam saber prou i, a més, alguns dels que s’havien ofert a dirigir-nos ens van enganyar per tal de desmobilitzar-nos. Ara els toca als més joves la tasca de procurar canviar el món, perquè no pot ser que es resignin a acceptar el que han heretat de nosaltres.