Populisme 2.0, ni de dretes ni d’esquerres sinó tot el contrari?

Hi ha moltes definicions de populisme i no totes coincidents, positives i negatives, si bé es cert que a nivell d’opinió pública te un component clarament pejoratiu, resultat de l’opinió publicada que amb més o menys encerts etiqueten qualsevol sistema polític amb una forta component personalista. Aquesta ambigüitat genera els seus propis anticossos. Tenim com a resultat que cap dels populistes no es definiran mai com a tals.

Dir el que la gent vol escoltar, prometre allò que la gent necessita...no te que ser pròpiament dolent o enganyós i de promeses sempre han estat farcits tots els programes de tots els partits a totes les eleccions de del 1977. El problema es enganyar, no complir, prometre quelcom sabent que no ho pots fer o no ho vols fer.

Entre els instruments avui caducs dels partits clàssics i els que intuiríem que han de ser els del futur, poden aparèixer monstres? Cert, però també models de transició. I aquets és avui l’atractiu de “podemos” més enllà del seu líder incontestat. No te forçosament que esdevenir un nou “Felipe Gonzalez” tot fent promeses que després no es concreten en res i acaben al adaptar-se al sistema.

Les meves reticències i/o resistències son fruit en bona part de la meva educació política a la resistència antifranquista i la decepció continuada per lideratges de l’esquerra que s’han adaptat i han esmicolat qualsevol sistema d’organització alternatiu. Els anys et fan pensar que això ja ho has vist, però també és una evidència que des dels partits que han estat picant pedra, que han criticat al sitema tot i que han participat per a canviar-lo, no han sortit alternatives ni líders capaços d’alterar el status quo.

En els propers mesos veurem un terratrèmol en el mapa polític català i espanyol, el primer entre el desig popular de canvi, el naufragi del vell catalanisme i la manca de concreció del projecte independentista. Aquest fins ara ha estat la gran revelació i el factor més revolucionari dels darrers anys, ara s’encalla en protagonismes estèrils. A Espanya, contra tot pronòstic fa uns mesos, irromp una nova força política, 2.0, que usa les armes de sistema per a desestabilitzar-lo, ho aconseguirà, el canviarà? Ho sabrem aquest 2015!