Fa uns dies des d’aquest bloc em referia a l’onada de llibertat que començant a Tunis i Egipte s’havia desfermat en bona part dels països àrabs, sotmesos a diferents tipus de dictadures. No totes s’han plegat a la voluntat del poble, el cas del dictador libi Gadafi ha estat l’antítesi del diàleg i ha preferit massacrar al seu poble abans que perdre el poder.
A Líbia ha estat Gadafi qui ha iniciat fa dies accions de guerra contra la població civil. Si un d’aquests moviments populars és reprimit de forma sagnant, com és el cas de Líbia, cal aturar l'agressió de forma immediata, cal garantir el “dret a protegir” a la població civil, restituir la pau i donar una oportunitat al diàleg. Mesures també adequades com el bloqueig de comptes corrents o de comerç d’armes no seran efectives fins dins d’un temps i ara no evitaran la mort de civils.
L’acord amb la resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, dóna suport a l’alto el foc i a l’establiment d’una zona d'exclusió aèria per protegir la població civil líbia davant dels atacs, que estaven a punt de desfermar-se contra la població de la segona ciutat del país, Bengazi.
Sóc conscient de les limitacions, contradiccions i riscos de qualsevol intervenció i entre elles, aquesta. Però no es poden repetir casos com Srebrenica a Bòsnia o Rwanda mentre la comunitat internacional s’ho mira sense fer res.
Som un país que l’any 1936 va viure com un cop d’estat esdevenia guerra civil per la no intervenció de les democràcies que volien apaivagar el nazisme a costa de la república espanyola.
Precisament els arguments del cas libi ens donen força per defensar un paper actiu, preventiu, àgil i liderat des de la comunitat internacional en altres casos de règims despòtics, tinguin o no petroli, sense dues vares de mesurar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada