dimarts, 16 d’octubre de 2012

A l’esquerra, sense esperança, no hi ha camí

El 1980 CiU va ser la llista més votada però restava lluny de la majoria absoluta. Les esquerres d’aquell moment superaven folgadament la majoria, però fou CiU qui va construir des del govern l’administració autonòmica. 23 anys de govern, de peix al cove, d’hegemonia.

No fou fins al 2003 que les esquerres arribaren al govern, el tripartit. L’abandonà en poc més de 7 anys i va quedar en la memòria col·lectiva amb una sensació de fracàs. Però el tripartit no va fracassar por ser d’esquerres; fracassà per no tenir projecte, ni lideratge ni la complicitat exigible entre els seus socis.

El temps dirà, més enllà de la propaganda interessada de CiU i les empreses de comunicació amigues, què del fracàs es pot recuperar... Les polítiques socials, les inversions en educació... Però el model fou en bona part el de CiU. Sense lideratge i sense una il·lusió compartida, contra tot pronòstic, CiU tornà a portar la direcció del país.

Ara bé, la punxada de l’Estatut, recorden aquell Zapatero candidat “aprovaré el Estatut que salga del Parlament”, fou una derrota compartida també per CiU. I al govern actual, la majoria absoluta del PP, li ha impedit que el darrer conill de la gorra, del peix al cove, li funcionés. Adéu Pacte Fiscal!

Crec que s’equivoquen els que pensen que el procés cap a la independència, del dret a decidir, és una hàbil maniobra de CiU, que maquiavèl·licament ho dirigeix des de l’ombra. Al meu parer, senzillament despullada d’alternativa ha estat prou hàbil d’encapçalar un procés d’indignació mancat de direcció política.

I aquí és on entren les esquerres. Quan aprendrem dels nostres errors i serem capaços de crear amplies aliances, programes sòlids i nous lideratges? Tardarem 23 anys més? Aprendrem dels errors? Per això reclamo, des de la modèstia d’aquest bloc, a les esquerres nacionals, un camí, una esperança. No una sopa de lletres ni tacticismes de saló.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada