Ma mare fa avui 91 anys

Cada dia que està amb nosaltres és un regal. Continua amb el cap ben posat i segueix la vida que l’envolta. És d’una generació que ha patit molt, els que perderen la guerra del 1936.

De les més joves d’aquesta generació del 36, va afiliar-se a les JSU, dubtava de fer-ho amb Estat Català, però recorda una jove veïna en ple bienni negre, una jove comunista, saltant pels terrats pistola en mà, fugint dels policies del govern que havia suspès l’autonomia catalana i empresonat al president Companys. Amiga de la Teresa Pàmies, ella era capitana i jo un soldat, em diu la mare. Es retrobaren molts anys més tard quan la Teresa tornà d’un llarg exili.

La postguerra li estroncà la possibilitat de ser mestra o infermera, com volia ser. L’acomiadament del meu avi d’un alt càrrec de la telefònica, per “rojo i separatista” li estroncà el futur, posant-se a treballar per ajudar a la família per tirar endavant. Regidora del PSUC a Llagostera, a les primeres eleccions municipals democràtiques de 1979, entre decidida i pessimista, “quan costa que els pobles assumeixin la llibertat!” em deia.

Casada amb el meu pare, d’arrels aragonesa i navarresa, conduí la família endavant, s’escarrassaren perquè estudiés i recordo el seu orgull quan vaig llegir la meva tesi amb la que vaig esdevenir doctor. Escoltant els seus contes i llegint vells Patufets vaig aprendre català, gràcies a ella. I quan em vaig integrar a la lluita antifranquista, va suportar escorcolls i amenaces, sense fer-me un retret. Vés en compte, i prou.

Aquest dies està il·lusionada, quan en el pastís he canviat per ordre els nombres, posant l'1 davant del 9, ella ho ha canviat. Sóc més feliç ara amb 91 que quan tenia 19. Maleïda postguerra! Il·lusió per votar en el referèndum d’autodeterminació i precaució, alerta, diu, no me’n refio de la dreta catalana, poden acabar fent com la Lliga!

Bé, la meva mare ha fet 91 anys, cada dia és un regal!