“De benvingut mister Cascos a adéu-siau mis Pastor”

Font: territori.scot.cat

El desenllaç del “culebrot “del soterrament del tren convencional sembla que ha arribat, si no a una estació definitiva, sí a una en la que hi romandrà molt de temps. No em consola haver estat l’únic regidor el 2001 de no creure’m el regal enverinat del ministre de Foment del govern Aznar, Álvarez Cascos, però el desenllaç confirmà el pitjor del que eren en el seu temps solament pressentiments.

Em dol no haver aconseguit mai un nombre de regidors suficients per impedir el seguit de despropòsits que varen acompanyar a la decisió. Lentitud en la redacció dels projectes, negativa a fer simultanis els dos túnels, manca de signatura dels convenis quan tocava per a preservar els drets dels ciutadans afectats i de la ciutat... Un màxim de tres regidors sobre vint i cinc, ha estat amb el que he comptat i quan vaig accedir al govern vaig trobar una mar de desconfiança que, un cop a fora, s’ha confirmat amb el meu astorament, al descobrir que se’m va negar informació decisiva sobre el tema.

Paga la pena la moguda per tenir soterrat el TAV, empantanegat el Parc Central i tot això per mantenir el tren convencional sobre el viaducte pel mig de la ciutat quan la justificació de tot això era precisament el seu enderroc?

Encara pot empitjorar si es manté la construcció de l’estació provisional del TAV que pot malmenar una part sensible de la zona que hauria de ser restaurada com a parc.

Què fer? Em pregunten amics i menys amics. Al meu parer, fer un exercici de responsabilitat. Convocar una Audiència Pública Extraordinària i plantejar que tots els esforços de l’Ajuntament i de la ciutat han d’anar a restaurar el Parc Central i a protegir els interessos dels afectats.

En primer lloc, que els diners pressupostats per l’estació provisional es redireccionin a la millora del Parc i es situi l’estació en un complex soterrat; aprofitant els amplis soterranis ara fets, es poden condicionar els serveis necessaris per al TAV, i paral·lelament, però d’immediat, obrir una oficina municipal a la que es puguin acollir tots els afectats no solament ajudant-los amb tots els tràmits, si no que cal reforçar-ho encarregant i presentant una auditoria que amb tota la informació recollida i contrastada reforci la demanda dels veïns.

I no descartar la via judicial si ADIF o Foment es volen escapolir d’uns compromisos que ara ens sonen a engany.