dilluns, 1 d’octubre del 2012

La Catalunya que he vist a Montjuic

Font: diaridegirona.cat
No és la primera vegada que trec en aquest bloc el nom de Cipriano Garcia, líder sindical de CC.OO detingut en ple franquisme l’11 de setembre quan gairebé ningú s’atrevia a reclamar les llibertats de Catalunya amb veu alta. Ahir, en un acte a Montjuic, recordant amb la gent que va viure a les barraques a finals dels 50s, parlàvem de la vida dura però intensa de les primeres onades d’immigrants a la ciutat de Girona.

Ho feia amb Luis Herrera, fet del mateix acer que en Cipriano, president de l’associació de jubilats del Pont Major, “La Unió”. Comentàvem un article que està escrivint per un butlletí sobre l’autodeterminació. I assenyalant la gent, els centenars que ens començàvem a instal·lar per dinar, em deia: “vam decidir ser catalans quan vam venir ací, encara no sabíem que era Catalunya, però ho vam aprendre treballant amb les nostres mans i educant als nostres fills com a catalans”.

En un moment tant transcendental com el que vivim, m’assalten dubtes: què tenen en comú els homes i dones del vell Montjuic i els que viuen ara als xalets de classe mitja-alta? Al pujar a peu, veia forces estelades en aquests xalets amb piscina. En la vella fortificació, després dels parlaments agafats de la mà tots els presents, entre ells no poques catalanes vestides amb “farolaes” que els havien cosit les seves àvies, cantàvem “Boig per tu”, davant la cara d’estupefacció de dos regidores del PP de Guadix. En comú doncs tenim que som un poble, mestís, barrejat, i també amb desigualtats socials com qualsevol altre. Però amb esperança de poder viure millor, com millor es viu ara que en els grisos anys 50.

No em fan por els que ens volen separar si els que defensem el dret a decidir entenem com és el nostre poble. Que decidint ningú sortirà perdent, perquè serem respectuosos com el que més amb els drets individuals de cadascú i amb els matisos que ens enriqueixen com a poble.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada