Les tres Alemanyes

Font: 20minutos.es

Fa un temps es parlava de les dues Alemanyes, per a referir-nos a les creades pel teló d’acer, la occidental i la oriental. Ara no em referiré a aquestes que porten temps desaparegudes, sinó a les noves tres alemanyes, una de les quals es troba en la direcció econòmica d’aquest país i l'està tornant a fer odiosa i perillosa per Europa.

L’Alemanya 1 és l'Alemanya del Bundesbank: la part del país que conserva fins avui dia fòbies enormes davant la possible reaparició de la inflació a l’estil de Weimar dels anys 30 i continua pensant de manera gairebé teològica en una moneda forta. És l’Alemanya de les "finances" com déu mana i de la "disciplina monetària". En el fons del seu cor, a molts d’ells, l’Euro no els preocupa gaire i els encantaria probablement tornar al patró or com a sistema internacional.

L’Alemanya 2 és el sector internacionalista del país, liderada en el seu dia per Helmut Kohl, democràcia cristiana i socialdemòcrates, més tard Verds. Kohl i els seus successors són probablement els més destacats exponents de la idea que Europa pot alliberar-se del "problema alemany" d’una vegada per sempre, si Alemanya es compromet fermament amb els "Estats Units d’Europa" i segueix impulsant institucions que vagin construint la UE. Ja no trobem aquesta visió en la democràcia cristiana i en la senyora Merkel, la dels coneixements escassos en geografia i moltes altres mancances. Ara, aquesta i el seu partit, són fidels propagandistes de l’Alemanya de tota la vida, “Uber Alles”. L’Alemanya 1.

Es fàcil percebre la tensió inherent entre aquestes dues Alemanyes. L'Alemanya del Bundesbank i la que defensen avui els Verds i bona part de la socialdemocràcia i “die Linke” en menor mesura, que són els que mantenen la bandera europea.

Hi ha una tercera variable clau en la política alemanya: l’Alemanya 3, la industrial, la de Siemens, Daimler, Volkswagen, de les grans empreses siderúrgiques i químiques, dels fabricants de béns de capital. És evident que aquestes empreses s’han beneficiat enormement d’un mercat europeu completament obert i integrat, destí de la major part de les seves vendes.

Molts analistes d’aquesta Alemanya industrialitzada són conscients que més enllà de las queixes sobre "el cost" que té per a Berlín "rescatar" contínuament a la "perifèria malbaratadora", la realitat és que a Alemanya li ha anat excepcionalment bé amb la zona euro i li continua anant bé.

No ens en sortirem fins que l’Alemanya del Bundesbank i del govern Merkel que li fa d’escolanet, siguin substituïts per l’Alemanya 2, l’europea. Les eleccions dels lands, els seus resultats, van per aquí, però encara ens resta més d’un any per les eleccions generals, massa temps, és possible però que l’Alemanya 3, aprofitant l’impuls Hollande, ajudi a avançar en aquest camí, seria bo per Alemanya i Europa.