Ai, ai, ai, que venen els rojos! La vella cançó de l’enfadós.

Després del 24 la ciutadania no pot viure d’esquenes al seu ajuntament. La corrupció, les obres innecessàries, la distància en ter els electes i la ciutadania...és conseqüència del poc interès d’una majoria pels afers públics.  Conformisme, mandra, passivitat induïda, individualisme del que no va més enllà del seu interès immediat... sens dubta és l’altre cara de la moneda d’unes institucions, sovint allunyades de la realitat.

No es dirien tantes tonteries, no s’admetrien tantes vaguetats a la campanya, amb una ciutadania més activa. Però també es cert, em direu, que quan la gent participa o creu en  nous lideratges els hi cau tota la cavalleria del poder per a espantar-los i que tornin a la comoditat del seu sofà.

A Girona no ha calgut, més enllà d’unes tímides crides a la majoria absoluta, però fixeu-vos en Barcelona. Quan ha aparegut una possible alternativa fora del bipartidisme habitual han caigut llamps i trons contra la Colau. Jo he estat crític en la forma i el fons de Barcelona en Comú, però quan veus tota la dreta, econòmica, política i mediàtica d’acord i llançant tota la munició, de tota mena, en contra d’aital candidatura, em fan canviar d’opinió. Si la veuen tant dolenta, els que s’han beneficiat del poder, i han sortit de la crisi més forts que mai, acabo pensant que els enemics d’ells forçosament han de ser els meus amics!