La darrera
noticia de precampanya a Girona que he llegit, és que una candidatura que, si
no hi ha una sorpresa majúscula, es troba a anys llum de la majoria absoluta,
ja s’ha repartit les regidories. Seria còmic si no fos, al meu parer, resultat
de la influència de la vella política municipal acostumada fins al 2003 a les
majories absolutes. Mal aconsellat per algú de la diàspora del partit governant
aquells anys els deuen haver venut una moto espatllada.
Quan vaig
entrar al govern el 2003 i el 2007 em vaig trobar aquets despropòsit, els
candidats del partit en minoria majoritària ja tenia repartides les responsabilitats
i qualsevol pacte era com arrancar cebes, qualsevol modificació del cartipàs
preestablert abans de les eleccions era deixar “cessant” a un membre de la
llista. Imagineu-vos les tensions, els “morros” i les males vibracions que
podien durar, i en alguns casos fou així, tot el mandat.
La lliçó que
he aprés és que els governs de coalició, el més democràtics doncs representen
un ampli consens popular, s’han de fer sense apriorismes, sense vencedors i
vençuts, cercant el millor equip a partir de la confiança mútua i de l’acord de
les grans línies de treball. No es pot governar per parcel·les i per a fer-ho
possible no ha d’haver-hi candidats nats.
Les campanyes
fan que els partits per sortir als mitjans necessiten d’estirabots, de notícies
que els serveixin de xancles per a demostrar que son més alts, mes llestos i
mes de tot que el rival. El pitjor és que es creguin la pròpia propaganda,
després es paga amb quatre anys de mal govern o de més dolent del necessari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada