No és un adéu és un fins aviat...

Aquests gairebé quinze anys com electe a l’Ajuntament de Girona, han estat un aprenentatge constant. Marxo ric en experiències, en coneixements...molt més ric del que vaig entrar. M’he equivocat més d’un cop, però crec que he sabut rectificar i aprendre. Però continuo pensant com el poeta que “ú no és ningú”. Tot el que he fet, no ho he fet sol, tot el que he aprés ho he aprés dels altres.

La ciutat és, ací i arreu, el producte de la seva gent, el resultat de la convivència treballada dels seus ciutadans que li atorguen sentit de  comunitat, de col·lectivitat.  De qui he aprés més és de les ciutadanes i dels ciutadans que ho donen tot, sense escatimar moltes hores de la seva vida, per una associació de veïns, un sindicat, una associació de mares i pares, una organització no governamental, un grup de teatre, un club esportiu de barri de base, una festa de barri... fins a constituir un teixit comunitari amb un objectiu comú de servei a la societat.

Com també sempre més em sentiré compromès, i ho dic amb vehemència, amb els valors del municipalisme. Uns valors que no tenen res a veure amb un càrrec o institució, sinó que són comunitaris. Deixo adversaris, deixo amics, deixo companyes i companys que estimo. M’emporto sentit i sensibilitat i una justa insatisfacció per tot el que no he pogut fer i que altres hauran d’acabar.

Em costarà passar per la plaça del Vi, sense mirar la façana de l’ajuntament amb un certa nostàlgia. Que coi! ho faré amb emoció! Però també, superant la melangia, amb un compromís renovat amb la gent que m’envolta per què mai estaré satisfet si hi ha gent que pateix, per que tinc la profunda convicció que sense lluita, sense amistat, sense sentiments que et commouen, no hi ha canvi i mai, mai, seria feliç. No és un adéu, continuaré trepitjant els carrers de la meva ciutat, és un fins aviat...si ens creuem pel carrer em podeu parar i fer-la petar, trobareu un gironí actiu, que te una pàtria tant petita que la somnia completa.