La primavera i la xerojardineria als jardins públics

La primavera ha arribat amb tot el seu esplendor. Els arbres comencen a verdejar i les sàlvies i ginestes ja mostren la seva flor delicada i tan pròpia del nostre paisatge. Alguns ciutadans em diuen que enyoren aquelles plantades de flors continentals vingudes del nord d’Europa que anys enrera es feien a la ciutat. Certament els jardins de Girona han canviat poc a poc la seva fisonomia durant els darrers anys.

L’objectiu és tenir capacitat de crear jardí amb un mínim consum d’aigua. Des del 2009, els jardins de Girona tenen el rec regulat automàticament segons la climatologia. És l’anomenada “xerojardineria”, una jardineria gairebé autosuficient, que ajuda a reduir el consum d’aigua a la nostra ciutat. Aquest sistema i el conjunt de mesures d’estalvi d’aigua fetes per l’Ajuntament ha permès reduir el consum en 400.000 litres per dia en relació als consums de l’any 2003.

D’altra banda, hem passat de destinar prop de 80.000 euros anuals en una flor de temporada que durava uns escassos tres mesos, a gastar aquests diners en plantes mediterrànies pròpies de la nostra climatologia, adaptades a etapes de sequera, que perduren d’un any per l’altre. La despesa en planta ha passat de ser una despesa corrent a ser una inversió. Ja que en no morir, la plantada d’un any roman intacte a l’any següent i pot destinar-se els diners a altres zones de Girona. Abans la flor es situava bàsicament al Barri Vell i l’Eixample.

La traducció directa d’aquest canvi s’ha notat sobretot a les places de Sta. Eugènia, Can Gibert, Fontajau... llocs on mai no arribava el pressupost. Espais com la Pl. Pere Calders, la de les Tres Alzines, el passatge de la piscina de Can Gibert, o els parterres del carrer Bonastruc han lluït de nou sense necessitat de més pressupost.

És cert que la floració de les plantes autòctones no és tan exuberant com la de les plantes humides vingudes de fora, però la ciutat no és un espai d’aparador, és un espai humà situat al mig d’un paisatge, amb un clima determinat, ni millor ni pitjor que el del nord d’Europa. Senzillament és el nostre i ens hi reconeixem amb orgull quan anem a passejar per les Gavarres, o quan contemplem la delicadesa de les flors de plantes austeres que viuen malgrat el rigor dels nostres estius.