Vivim temps de crisi, això tots ho sabem, però no tots en son responsables per igual del seu esclat, ni pateixen de forma semblant les seves conseqüències.
Després d’uns mesos de desconcert quan va explotar la bombolla de les hipoteques als EEUU i l’onada va afectar a tot el món occidental, els causants de la crisi, el sistema creditici i els fons d’inversions, varen clamar per l’ajuda dels estats per injectar diners públics als balanços poc sanejats dels principals bancs. Alguns foren fins i tot nacionalitzats, en el cas espanyoles les ajudes foren a fons perdut i els bancs, amb els mateixos dirigents, abans i ara, restaren tranquils.
Les idees de desregulació i pocs impostos als que més tenen que varen estar en boga aquests darrers vint anys semblaven en qüestió fins que s’estabilitzà el poder del sector financer i, aprofitant la por, els governs es decantaren de nou perles velles polítiques que ens han portat a la crisi.
Quin és el problema sobrevingut que fa que aquestes velles polítiques, és a dir, finançar l’estat del benestar amb impostos dels assalariats i de les classes mitges, siguin inviables ara sense un desballestament del sistema democràtic i social europeu? Doncs l’empobriment de les classes treballadora i mitjana per la crisi, que genera menys ingressos tant dels impostos directes com indirectes.
Al deute públic generat per la factura de l’ajuda al sistema financer amb fons públics s’afegeix la caiguda d’ingressos, a més de la pressió especuladora sobre els governs per finançar aquest deute que ho agreuja. Els fons d’inversions ara especulen amb el deute aconseguint suculents beneficis.
Aquests darrers dies el conseller d’Economia i Coneixement, Andre Mas-Colell ha dit el que determinats sectors benestants del nostre país pensen però no s’atrevien a dir tan descaradament. Els rics no tenen que pagar més perquè poden emportar els diners on vulguin.
Si caiem en el parany de que solament les rendes de treball han de fer esforços perquè els altres poden evadir-se de pagar anant a altres autonomies o paradisos fiscals, abdiquem de la democràcia com a sistema de govern i del principi d’igualtat davant la llei.
Creem uns nous privilegiats que es poden saltar les decisions de govern i encara passar per prohoms i benefactors. Una paradoxa infame.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada