1.800.000!

Temps tindrem per a fer un anàlisi acurat del que ha significat la mobilització massiva aquest 11 de setembre. Però no me’n puc estar d’escriure quatre ratlles, el flaixos, les impressions, que la gent al meu voltant, participant en la manifestació en el tram 6, m’ha deixat.

Com en la novel·la “El Roig i el negre” de Sthendal, el protagonista en les primeres pàgines viu en directe la batalla de Waterloo, gent, fum, corredisses i poc més. Per a tenir una impressió global el generals es situaven en els turons i amb llarga-vistes donaven, a partir del seu cop d’ull, les instruccions a seguir. Però, de fet, era a primera línia, sense saber més enllà del que passava als teus morros, que les batalles es guanyaven o perdien. Guanya qui mantenia la moral, qui en lloc de corre enrere, avançava. Avui això ho he copsat en primera persona.

Avui al meu voltant, gent molt diversa, un grup parlant en castellà entre ells, treballadors, entre ells un bomber, m'han dit que eren de Viladecans, estaven cofois per que la filla d’un havia acabat medicina. Al poc, canviaven al català tot cridant, independència. Darrera meu una família jove amb dos fills, del Penedès, autònoms, ell nat a Vilafranca, ella a Burgos, cridaven volem votar! S’ensumava un sentiment de victòria, el sentiment que guanya batalles.

Tot, tornant, per la ràdio, he sentit que érem 1.800.000, molts, moltíssims! Diran, però, que no hi eren tots els catalans, es cert. Se que no hi ha anat un company meu, ressentit amb CiU, fet que l’obnubila a participar en res que ensumi convergent, ni que ni hagi un de cada mil, al meu parer s'equivoca. D’altres tampoc per que no sortirien de casa ni tant sols aquesta es cremes i d’altres, no gaires, que varen anar a Tarragona a defensar la Catalunya espanyola…coses de la vida. Però a Barcelona, ara i avui, hem estat 1.800.000! som prou per a ser realistes i aconseguir l’impossible…!