Vespres escoceses

A poques hores de que el escocesos puguin decidir el seu futur, la seva relació amb el regne unit, tinc una sana enveja fonamentada amb el què i el com poden decidir els escocesos. Una pregunta pactada, però clara, que ha permès un intens però respectuós debat, malgrat que a voltes el recurs de la por ha estat una temptació d’alguns partidaris del no. Un procediment que no ha deixat ningú indiferent, on els debats i un bon seguiment informatiu assegura una alta participació.

Des de petit, en bona part gracies a les novel·les de Sir Walter Scott he estat un admirador d’Escòcia i els escocesos, les seves tradicions i cultura m’han sempre sorprès. Curiosament no he estat mai a Escòcia. M’he reservat inconscientment per anar-hi quan sigui independent? No ho crec, la resposta és més senzilla, les casualitats de la vida.

Quin tractament més diferent dels governs britànic i espanyol! Però clar, quina història tant diferent un i altre estat aquets darrers 300 anys! Una monarquia composta, la britànica, respectuosa amb els regnes que la composaven, amb l’excepció irlandesa, que també els ha ensenyat a cercar solucions pactades. Una monarquia unitària que ha tingut que restaurar-se dos cops, per la seva incompatibilitat amb la democràcia. Una monarquia, l’actual, que sorgeix del franquisme i s’ha mogut en equilibri entre el passat I el present. Un passat que avui desperta de nou de forma excloent i autoritària amb  el govern Rajoy.

Preferiria que guanyes el si, és possible però difícil,  fa uns mesos semblava del tot impossible. Seria una lliçó dins i fora de la Gran Bretanya, especialment per la Unió Europea i l’estat espanyol. Però sigui quin sigui el resultat marca caràcter, ensenya quin és el camí a seguir. A partir de les eleccions dijous res serà igual.